Hem elaborat una wiki les persones que conformem el grup de Sofregides, un grup on cadascú aporta les seves idees i al final es sofregeixen totes per tenir un plat elaborat i gustós! A l’equip sóm: Aida Encabo, Laia Maldonado, Cristina Tormo i Anna Bota i la nostra wiki la pots trobar clicant al següent enllaç http://sofregint.wikispaces.com/.

Contrapublicitat 1

La contrapublicitat 1 és una crítica a la publicitat de masses, a la publicitat que ens bombardeja a cada segon per tot arreu on anem, allà on mirem. És una de les eines més potents en les que es basa la societat del consum. Hi ha múltiples formats, múltiples maneres, múltiples estils, tendències però totes tenen un criteri en comú, un missatge de fons, el què transmeten constantment és: compra! Compra! Tenen la missió de crear necessitats, urgències, donar-nos la il·lusió que compartim una identitat, que formem part d’un col·lectiu i fer-nos creure que l’única manera possible de cobrir aquella necessitat, de satisfer aquella urgència és adquirint un producte nou, sense fer-nos plantejar si realment el necessitem, o si necessitem un de nou, quin ús li donarem, si cal gastar-se uns diners, etc. Sense producció, no hi ha PIB, sense PIB no hi ha creixement, sense creixement, l’Estat s’ensorra, sense consum, no hi ha producció.
Per tant, el missatge també fomenta un individualisme molt fort, no ens fa plantejar que segurament el què necessitem i volem ho pot tenir algú que està molt a prop nostre. Segurament algú té aquell producte i no el fa servir i te’l podria regalar o te’l pot deixar durant un període de temps mentre aquesta persona no el fa servir.
Així doncs, el que volem criticar no és la publicitat en sí com a eina, sinó la finalitat amb la que s’utilitza, el missatge que rebem cada mil·lèsima de segon. Amb aquesta contrapublicitat, intentem reinventar, modificar el missatge i fomentar la reutilització dels productes i l’ús de la xarxa social com una eina molt vàlida i útil per desviar-se un xic de la corrent del sistema. Plantejar una alternativa de consum i de relació en aquesta societat de consum.

Contrapublicitat 2

En la reflexió anterior, hem recordat una de les estratègies del sistema per generar consum, crear necessitats (així com el telèfon mòbil, per exemple). El motor del sistema és el consum, si aquest es para deixa de funcionar tot plegat. Per tant, supervivència al poder i del què es tracta és de crear constantment maneres de que els consumidors veiem diferències en els productes, veiem punts d’atracció, necessitats, característiques que ens agradin per tal de voler adquirir-los. I una d’elles és potenciar el valor afegit d’un cert producte o directament inventar-se’l i fer-ho creure. La publicitat ha perfeccionat molt les seves tècniques i ha descobert que és molt eficaç vendre estats d’ànim, sensacions, emocions, desitjos, somnis, identitats,… Ho podem veure amb els cotxes, els perfums. En aquesta contrapublicitat, el nostre punt de partida és acceptar que hi ha publicitat però volem anar contra corrent i anunciar el producte sense valor afegit, és a dir només vendre el producte i no una manera de ser, una manera de viure. Definir el producte per la seva funció, i fer que l’adquisició del mateix sigui per pura practicitat.

Contrapublicitat 3

La intenció d’aquesta contrapublicitat és la d’alliberar d’informació tot un barri. Tal com comenta l’artista Oscar Ibrahim, la publicitat ens envolta i ens bombardeja amb missatges gràfics, nosaltres no podem escollir llegir-los, simplement ens envolten. Així mateix, la periodista Naomi Klein explica a la seva obra ‘No logo’ experiències d’alliberació de publicitat d’un barri. D’aquesta manera proposem empaperar amb un simple paper blanc tots els cartells publicitaris d’un barri amb l’objectiu que els altres elements que ens envolten preguin rellevància. Les persones amb qui ens creuem, els arbres, els animals, les escombraries, al capdavall la nostra realitat quotidiana. El fet d’esborrar els missatges sobre productes així com sobre estils de vida ens pot connectar amb la nostra realitat, amb les nostres vides, amb un espai que és veritablement nostre.

Del text de “La educación para la comunicación y el papel de l@s educador@s sociales” de Julio César Pintos Cubo n’extrec que la importància  en l’educació per la comunicació rau en què la informació i el coneixement que s’obtingui o se’n derivi no quedin parats, com si es tractés de l’aigua estancada d’un riu, sinó que aquesta es pugui convertir en energia que afavoreixi al canvi dins i per la societat. Com a subjectes de l’educació , són persones inscrites en una cultura, subjectes a una història i existents a una societat i context concrets dels quals n’han de sentir-se partíceps.

Per altra banda, és molt important ser conscients dels interessos i ideologies que hi ha darrera dels mitjans de comunicació i per quina lògica es mouen. Considero que els què estan més a l’abast de la gran majoria són els què prediquen d’acord amb la lògica capitalista, consumista i globalitzadora. Això fa que el discurs minoritari quedi borrós i sigui difícil d’accedir. Per això també crec important que l’educadora pugui donar eines, facilitar recursos, que no estiguin tan a l’abast, com a mínim donar-los a conèixer i cadascú pugui triar si l’interessa o no. D’aquesta manera, estariem oferint quelcom que defugi dels interessos dels qui, fins al moment, dirigeixen el planeta i que ens hipnotitzen amb tots els mitjans que poden per crear un discurs unitari i homogeneitzador.

Si considerem que el s.XXI és l’era de la informació, qui n’és posseidor és qui té el poder, així doncs, poder-hi accedir és caminar cap a la igualtat d’oportunitats però també cal saber-la llegir. Un poder entès més enllà de l’econòmic, un poder de transformació d’aquells qui han quedat exclosos de la societat. En aquest sentit, l’educadora pot ser el catalitzador per el procés d’empoderament i de canvi per part del subjecte. Sovint, molta de la població que pot ser suscpetible a ser subjecte de la nostra tasca educativa, ha estat al marge d’una societat que, carregada de prejudicis i de tradicions encarcarades n’ha dificultat i en dificulta la inserció.

Recupero els diferents “subjectes” que es cita en el text: alfabetitzat, conscient, actiu, crític, social i creatiu. Considero que és útil per l’educadora tenir clar aquests estadis del subjecte per poder elaborar eines educatives per tal que el subjecte de l’educació no sigui receptor d’informació pròpi de l’educació bancària sinó també emisor i creador d’idees que l’ajudin a tenir eines per arribar a ser-ne creador.

I aquí el link a partir del qual podeu veure-la.

http://www.youtube.com/watch?v=ByOkqj1jLHE

 

M’agradaria parlar d’una de les idees de què parla el text d’Alvarez Mendez sobre les repercussions de tenir una visió reduccionista i occidental de la tecnologia i entendre-la només com a màquina que ens porta al progrés. Però què entenem per progrés? i cap a on va? sovint parlem de països SUBdesenovolupats i ja ens estem posicionant des de la superioritat. Són SUB perquè només pensem en què no estan tan “avançats” com nosaltres i quan parlem d’avenç, pensem en la tecnologia com a sinònim de màquina i no com allò que ens possibilita millorar la nostra vida (independentment de si hi ha  màquina o no). Per tant, si no tenen tot el què per nosaltres és tecnologia estan menys avançats.

Sí que és cert que aquesta concepció ens ha vingut transmesa des de l’educació que hem rebut de ben petits i que això ens permet posicionar-nos en aquest pedestal en què estem el  1r món i mirar amb superioritat als anomenats països SUBdesenvolupats. Però si ens parem a pensar, les necessitats d’aquí no són les mateixes que les de països de l’anomenat 3r món. Occident ha creat necessitats endèmiques que nodreixen la societat de la informació i del consum, mentre que altres països intenten que la seva tecnologia (entesa des d’una visió amplia) els pugui millorar la vida i permetre la subsistència. En què ens basem doncs per dir que estan SUBdesenvolupats? i quines repercussions té a l’hora de relacionar-nos-hi? Pensar en aquests termes només ens porta a una relació paternalista i a voler que aquest països siguin com nosaltres enlloc d’observar, ni que sigui per un moment, què és el què volen i si allò que nosaltres creiem bo pel progrés és el mateix que ells… Reflexionem-hi.

El darrer dia de classe de TICS en Educació Social hi va haver polèmica en el moment que se’ns va presentar una altra manera d’entendre el què anomenem tecnologia des d’una perspectiva molt més amplia que abarca des de l’organització militar fins a l’ordinador portàtil.

Després dels comentaris, hi va haver un grup que no enteniem per què a la organització (ja sigui militar, familiar,…) és considerada tecnologia.  Crec que la definició que  ens dóna la Wikipèdia ens  ajudarà a entendre el concepte d’aquesta manera més àmplia i sortir de la definició encorsetada on la tecnologia era només allò referit a la màquina.

Tecnologia: conjunt de coneixements que permeten fabricar objectes i modificar el medi ambient, incloent-hi plantes i animals, per satisfer les necessitats i desitjos humans.

Encara no la sé! però tan bon punt ho sàpiga, us mantindré informats!

Una mica de  Monty Python per passar l’estona…